Kapuscinski

Quan Ryszard Kapuscinski naixqué el 4 de març de 1932 la chicoteta ciutat de Pinsk estava en Polònia i polonés es declarà ell sempre. Hui s'ha quedat a l'atre costat de la frontera, en Bielorrusia. Estava sense dubte predestinat a escriure un llibre com «L'Imperi», el retrat més mordaç, cínic i llúcit que Shack ha vist mai sobre l'antiga URSS i les repúbliques, nacions i tribus que la formaven.

Kapuscinski, empero, és molt més que això. Diuen que és el millor reporter de l'història. I lo ben cert és que les cròniques de viage publicades en «L'Imperi» són una pura delícia. Lliteratura d'alt voltage.

Shack s'acaba de comprar «Èban», que aguarda pacient en la tauleta de nit. La foto del post és el propi Ryszard pujant en burro en algun racó de l'Àfrica subsahariana.

Desafio go home

L'any en que es commemorava l'invasió militar del Regne de Valéncia per part de Felip V, representant de Castella, de l'Espanya uniformisadora més rància, el Desafío Español ha estat durant dos anys en Valéncia demostrant que aquelles ferides estan tancades i que els espanyols de hui (i entre ells els primers, els nostres governants del PP) són extremadament sensibles cap a la diversitat cultural, llingüística i identitari de l'Estat a que representen: és per això que han cuidat l'us de la llengua valenciana en cada detall, han plantat una gran Senyera en la seua sèu i han eixit en ella de port cada dia, han acodit a tota classe d'actes institucionals per a demostrar respecte al poble que els aculls… i un llarguíssim etcètera. Alguns diuen que és lo mínim que podien fer, puix la Generalitat Valenciana, en els diners de tots, ha patrocinat al Sindicat espanyol.

No se comprén per tant la reacció de Shack en enterar-se de la derrota en semifinals del Desafío front al New Zealand:

— Espanya go home! —ha cridat. I ha penjat una foto d'ells cap per avall.

Pareix mentira que encara hi haja valencians que no es donen conte dels immensos esforços que fan els espanyols per respectar i admirar l'idiosincràcia del poble valencià, reverenciant tots els nostres símbols identitaris.

taj mahal

El Taj Mahal, maravella del món, símbol hindú, és conegut perque depenent de l'estació de l'any i de la posició del sol, el seu blanquíssim marbre és un calidoscopi de colors. Pero la brutea, la contaminació i la pols han fet que es pose groc com els dits de Walter, conegut perque empalma els cigarros els uns en els atres. Perdrem l'aire pur, els arbres i els rius, la llengua… i també els colors, per culpa de l'ambició dels hòmens grissos d'Occident. Malaïts ells i els qui els justifiquen!!!

Per cert, ahir Shack discutint en un escepticiste ecològic li sentí dir:

— Pero eso en el mejor de los casos lo verán nuestros nietos.
— La teua filla està bona —li respongué Shack—, pero t'assegure que no tindria un chiquet en ella ni encara que fora l'última dòna del món… ¡güelo cabró!

cai guo qiang

Este chino és amic de Shack. Es conegueren fa 20 anys en un bar en mig del desert de Wagga Wagga, en Austràlia. L'home ya estava com una cafetera. I pareix que ha anat a pijor.

www.caiguoqiang.com

Janis

Janis naixqué en 1943, un any abans que el pare de Shack i morí en 1970, un any després de nàixer ell. Shack pensa a sovint en ella. Borracha, cachonda, llúcida, sexual, en una veu única i en una càrrega existencial insostenible. Bukowski era el seu antagoniste masculí, li ha comentat hui Shack a un amic. Se li n'anà la mà en les drogues. No perque fora una golfa perdulària. No només per això, almenys. Hi havia molt d'anestèsia vital també. Nos queden les seues cançons pero és una putada que el món no puguera gojar d'un somriure tan franc més que durant 27 anys. I sobretot és una putada que ella no pogué divertir-se aixina fins a complir els cent anys. Shack defén, contra l'opinió generalisada, que Janis tenia una bellea enlluernadora.

(Shack dedica este post als qui es queixen de que este blog està ple de pililes).

Àngels Musics

A Shack li agrada mostrar als amics de fòra les coses bones (i també les roïnes) que té el Cap i Casal. I més si són dels que s'enjugassen en cada troballa. Este matí ho ha fet. ¿Qué és lo més imprescindible de visitar hui en dia en la ciutat de Valéncia?, s'ha preguntat Shack. Les cases del Cabanyal, sense dubte. Pero és una aposta massa particular, massa ajustada per a la seua òptica, massa arriscada en definitiva. ¿I lo segon? Li ha vingut ràpit al cap: els àngels músics de la Sèu. Els que entenen d'art diuen que podria tractar-se del conjunt més important de la pintura del Renaiximent en tota la península. Shack no té ni idea d'art, pero estos àngels són com si de colp i repent els haguera caigut als valentins del cel el privilegi de tindre en la seua ciutat per a sempre un tros de Florència. A Shack li fa eixa sensació. I ya sabeu que Florència és la ciutat més maravellosa del món.

Són unes pintures murals realisades entre 1472 i 1481 pels itàlics Paolo da San Leocadio i Francesco Pagano en l’altar major de la Sèu. Foren descobertes casualment en juny de 2004, mentres es reparava la volta barroca de l’altar, que data del segle XVII. L’any 1472, el bisbe de Valéncia i vicecanceller de Roma, Roderic de Borja (vint anys després Papa Aleixandre VI), contractà als dos pintors italians. El Borja tirava en pólvora de rei: és el contracte més car de l'historia de la pintura peninsular dels segles XV i XVI: 3.000 ducats d’or.

Molts han parlat de la perversitat dels Papes de Xàtiva. No fa molt, en diners valencians, s'ha produit un pastiche infumable (Los Borgia; dir-li película és una deshonra per a l'història del cine) que posa a la saga valenciana com un tall d'imbècils, histriònics, vividors i analfabets. Pot ser foren vividors. Tots lo atre és pura ignorància. És indubtable, no obstant, el compromís dels Borja en l'introducció del Renaiximent en la península a través de Valéncia i en general el paper que desplegaren com a mecenes d'art.

Als Borja deuen els valentins (i a la Fundació la Llum de les Imàgens) poder mostrar al món uns àngels com estos en la Sèu de Valéncia. Circula per ahí una foto també d'Àngels en una Sèu, pero de Dénia. Una sèu que només té una estrela i no un cel sancer ple d'elles. Una estrela que diuen de Michelín. És una foto també molt florentina. Podria haver-la tirat (a pinzellades) el mateix Boticelli.

Wolverine

Wolverine, Logan, Lobezno. Superhéroe de la Marvel Comics i membre dels X-Men i dels Venjadors. El meu companyó de faena, Will, que em té assentat a la seua esquerra, em diu que Wolverine era el seu héroe d'infantea i que quan estic de mala llet i em mira de gaidó, pareix que veja al de la Marvel. Yo li dic que nos assemblen en el cagar… i en tot cas en les celles. Este post va dedicat ad ell —a W.— que m'aguanta en silenci i ressignació.

Luna Rossa

Tres barcos tenen el bon costum d'hissar la Senyera en eixir de l'America's Port per a les regates: els surafricans del Shosholoza, els itàlics del Luna Rossa i els suïssos de l'Alinghi, veler defensor del títul. Sense dubte són els tres que majors simpaties han mogut entre els valencians. L'equip de Suràfrica ya està eliminat; el Luna Rossa està lluitant en l'Oracle per arribar a la final de la Copa Louis Vuiton (Lluís el Butoni, per als llectors de l'Horta de Valéncia). Enfront tindria al New Zealand, que eliminarà sense dificultats al Desafío. I qui guanye li disputarà la final de la Copa de l'América a l'Alinghi.

El vaixell que vol engolir-se al Luna Rossa és l'Amerigo Vespucci.

enric G

Sí, sí, Shack sap que vos estimaríeu més que haguera penjat a Juliet Binoche o Scarlett Johanson, pero no direu que no teníeu curiositat per conéixer el rostre del senyor González.

HGW XX/7

¿Quànt pagaries per la jaqueta del capità Gerd Wiesler, agent HGW XX/7 de l'Stassi?

Obra sense clavill. Monumental Ulrich Mühe, el guió, la fotografia, els diàlecs, l'interpretació de tots, l'austeritat del Berlín Est, la direcció, l'història… i la música. Uff, una peli per a aplaudir quan s'encenen les llums.

SOUNDTRACKS
Die unsichtbare Front - Gabriel Yared / Stéphane   
Moucha 02:43
HGW XX/7 - Gabriel Yared / Stéphane Moucha 05:34
Gral - Ernst Ludwig Petrowsky 02:37
E.W. als Gruß - Ernst Ludwig Petrowsky 02:33
Linienstraße - Gabriel Yared / Stéphane Moucha 02:51
Der Verrat - Gabriel Yared / Stéphane Moucha 02:05
Champus-Lied - Angelika Mann 03:29
Ich würde, wenn ich wüßte, daß ich könnte - 4PS 04:00
Das Leben der Anderen - Gabriel Yared / Stéphane
Moucha 05:14
Die Sonate vom Guten Menschen - Gabriel Yared /
Stéphane Moucha 01:40
Wie ein Stern - Frank Schöbel 06:20
IM “Martha” - Gabriel Yared / Stéphane Moucha 04:23
Rock’n Roll im Stadtpark - Pankow 03:24
Stell dich mitten in den Regen - Bayon 05:17
Gesichter der Liebe - Gabriel Yared / Stéphane Moucha
03:32
Georg Dreyman, der Dichter - Gabriel Yared / Stéphane
Moucha 01:28
Es gibt Momente - Hansi Biebl 05:06
Albatros - Karat 8:12
Tausend Augen- Silly 04:32

Angelita Diamantes

Hinchada de l'extraordinària Selecció de Trinitat and Tobago, país natal de la Diamantes.

Angelita Diamantes (sí, sí, Diamantes, també coneguda per Super Sexy, i en bon criteri el malnom, vos ho assegure) despulla el seu dia a dia en això que diuen fotolog —no donaré més pistes per discreció—. Be, fa una tria del seu dia a dia i despulla allò que li abellix, lo qual és de lo més llícit. A la Diamantes li agrada la mateixa "raça" de chicones que a Shack —Debbie Harry, Jean Seberg, Anna Karina…— i moltes atres coses maravelloses que desvela entre llínies i fotos glugejades. Just és que també ella puga vore el carot de Shack. Encara que només haja segut durante menys de 24 hores. Un Jim Bean en gel a la seua salut.