Ausias March

Fa vora 600 anys digué el gran mestre:

Ya tots mos cants me plau metre en oblit,
foragitant mon gentil pensament;
e Fina Amor de mi es partrà breument,
e, si com fals drut, cercaré delit.
Així es conquer, en aquest temps, aimia:
cobles e lais, danses e bon saber
lo dret d’Amor no poden conquerer:
passà lo temps que el bo favor havia.

Seguiré el temps ab afanyós despit,
si co el dançant seguix a l’esturment
e mostra be haver poc sentiment,
si per un temps dança rostit bollit.
En temps passat mudança no sentia:
d’açò em reprenc e em tinc per molt grosser,
cuidant saber tot quant era mester:
foll és perfet qui es veu menys de follia.

Si com l’infant qui tem mal esperit
com li defall companyia de gent,
prenia a mi, qui dubtava el torment
que em dava Amor, acostant-se la nit,
e desigé ço que ser no poria,
car fermetat en ell no pot haver,
puix no és pus que destemprat voler
e dura tant com la passió el guia.
Si com aquell qui està al bosc escondit,
robant les gents, matant lo defenent,
e cuida ser a Deu humil servent,
faent retret del temps qui l’ha servit,
n’ha pres a mi que vós, Amor, servia,
passant afanys, esperant lo plaer,
amant molt ferm, ab un escur esper.
Puix he pecat, yo mereixc punit sia.

Molt me reprenc com d’Amor he mal dit,
ne diré mal de dòna al món vivent,
e, si lo sol és calt naturalment,
si no és fret, no deu ser corregit.
Perque d’Amor yo mal ya no diria,
que en ell no és de ben fer lo poder,
car fermetat de dòna hi és mester,
e, si la vés, per Deu l’adoraria.

Per sa bondat, prec la Verge Maria
que en son servir canvie mon voler,
mostrant-me clar cóm han perdut carrer
los qui en amor de les dònes han via.